top of page
Aquesta web està en fase de reconstrucció.
MAX CALAVERA
Vaig néixer a Barcelona, un 8 d'abril de 1999 a la clínica Teknon, a base de cops de fòrceps. Sospito que van danyar el meu lòbul esquerre deixant-me nul per al càlcul i l'abstracció. La part positiva és que tinc un lòbul dret creatiu i apassionat. Néixer de manera violenta amb els acords de “Give peace a chance” degué marcar-me. No vaig parlar fins a passats els dos anys, però em comunicava amb el llenguatge de el pingüí animat Pingu. Amb cinc anys llegia en anglès, castellà i català i treia melodies en el piano de la meva àvia.
Però era ambidextre i tornava boges a les professores que no suportaven veure'm pintar a dues mans. Com sol passar en aquest món, em “van normalitzar”forçant-me a usar una mà per a escriure i vaig oblidar el llenguatge pingüí.
Durant la meva infància, la meva formació cinematogràfica inevitablement va passar va passar per Disney. No obstant això, mai hauria tingut aquesta necessitat gairebé animal per a explicar històries si no fos per les meves àvies. Elles m'ho van contagiar. Ja de petit m'encantava escoltar les seves anècdotes: la república, la guerra, els seus viatges i moltes altres històries fascinants. Encara que hagin passat molts anys a vegades els demano que me les tornin a comptar, encara que me les sàpiga de memòria, però ningú les explica com elles. De fet, a la meva àvia Montserrat, degut al seu do de compte contes li diem Momo, com la protagonista de la novel·la homònima de Michael Ende.
Gràcies a aquestes àvies tan especials, vaig poder veure pel·lícules de “El gros i el flac”, Charles Chaplin, Els germans Marx… A part d'immunitzar-me contra el blanc i negre em va fer estimar des de ben petit la comèdia. Fins i tot la meva altra àvia em va regalar per error el “Robin Hood” protagonitzat per Errol Flynn, quan jo esperava la de la guineu de Disney. Encara que em va agradar! La casa de les àvies es va convertir en el meu cinema paradiso. Jo i les meves cosines ens tancàvem en “el quarto dels bojos” per a passar-nos la tarda enganxats al nostre reproductor VHS veient E.T, Mars Attacks entre altres. Així, a poc a poc, anava lligant la meva visió del cosmos a pel·lícules i llibres.
Haver estudiat en escoles d'ideologies variades m'ha ajudat a ser obert i no prejutjar. Vaig passar per un col·legi internacional elitista, també per un centre alternatiu hippie i per un parell d'escoles catòliques. El “cocktail” no està malament. Va ser en un col·legi de l'Opus Dei on em vaig enamorar perdudament de la història i la política, gràcies a un professor amb aires del Robin Williams al “Club dels poetes morts”. Aquí vaig aprofundir al cinema i vaig intuir que en aquest món estaria el meu futur. En aquest mateix col·legi vam veure “El graduat” clandestinament i vaig descobrir a Hans Zimmer gràcies al meu professor de música que també em va ensenyar a netejar DVD s a base d'escopinyades.
Fent honor al meu signe de l'horòscop àries, puc dir que estic com una cabra. Aquesta bogeria artística la vaig poder canalitzar a l'entrar amb beca d'excel·lència a l' ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Amb més de 70 rodatges a la meva esquena - alguns com a director, uns altres com a cap de producció entre molts altres càrrecs - podria considerar-me el David O Selznick de les produccions de baix pressupost o millor dit, de nul pressupost.
Al llarg d'aquests quatre anys a l'universitat també he escrit i dirigit curtmetratges d'allò més variats: des d'un pa amb tomàquet western (westerns ambientats a la Catalunya del segle XVIII) titulat Per un grapat d'ovelles fins a un drama intimista amb tocs fantàstics Eddie i la ceba de cristall, el qual va ser un dels curts seleccionats del festival que organitza la ESCAC, l'inexpert. Gràcies a aquests dos últims curts vaig poder entrar en l'especialitat de direcció, després d'unes difícils proves d'accés.
Com és habitual al cinema però sobretot en produccions estudiantils, he bregat amb tota mena de situacions: equip tècnic ferit per despreniment de llums, entabanar als municipals per a no pagar multa per rodar sense permís, menjar amanida de pasta quatre dies seguits, rodar pels Monegros en l'atrotinat Honda Jazz del meu millor amic per a no pagar un de lloguer. També una cosa recurrent com haver de improvisar escenes perquè: els de la localització no volen saber res sobre nosaltres, l'actor ha d'anar-se del set perquè se li ha oblidat posar-li menjar als seus gossos i un llarg etcètera que han millorat la meva habilitat per a poder resoldre problemes de manera ràpida i àgil.
En aquests últims anys he tingut la sort de conèixer el director i realitzador Manuel Huerga i comptar amb l'ajuda del productor Sebas Mery (Life & Pictures) i el montador Lluís de la Madrid.
Després d'un llarg confinament vaig decidir rodar Al Nadal toca fusta una comèdia disfressada de slasher que gira al voltant de la icona nadalenca catalana el Caga tió. Aquest octubre l'esforç es va veure recompensat en poder-se estrenar en la 54 edició del festival de cinema fantàstic de Sitges.
Ara queda per escriure la meva pròxima etapa. Encara que sigui amb ferro ardent , vull que es gravi a la meva carn el segell de cineasta. Sóc una bestia artística que soporta aquest dolor.
Max Calvera Vernet
Guionista, director de curtmetratges, músic i amant de les arts.
N A R R A T I V E
C O M M E R C I A L
M U S I C - V I D E O S
contact
bottom of page